Sin Gluten y Sin Riesgos: lliutant contra els mites i la desinformació en celiaquia i dieta sense gluten.

Hola!


Avui m’he animat a escriure per celebrar, tot i que amb una mica de retard, el primer aniversari de Sin Gluten y Sin Riesgos, publicat per Editorial Planeta.

El llibre va sortir a la llum el passat 19 d’octubre de 2019, i ja ha viscut una pandèmia i tot. Podeu trobar-ne un petit fragment a la web de Planeta :-).

La motivació principal va ser l‘ACTIVISME EN SALUT amb l’obecttiu de fer front a la desinformació que existeix en general amb relació a la celiaquia i la dieta sense gluten. Per això la Núria Pablos i jo vam unir coneixements de més de cinquanta anys de celiaquia viscuda entre les dues, més de 50 països visitats com a celíaques entre ambudes i les nostres professions: divulgadores en el sector de la salut. Plegades vam passar més d’un any només recopilant i descartant el què consideràvem més important i investigant quins eren els dubtes del col·lectiu de persones celíaques. I així va néixer #SinGlutenYSinRiesgos.

Com sorgeix aquesta desinformació?

Fa uns anys, el coneixement popular sobre celiaquia era escàs i era fàcil que quan exposaves la teva malaltia, la persona que t’escoltava donés credibilitat al què estaves dient. Avui en dia això és molt diferent.

Per què?

Per diferents motius, entre ells, la posició de diferents personalitats mediàtiques i alguns metges nord-americans (els de les dietes miracle) que responsabilitzen al gluten com a desencadenant de molts problemes de salut, sense evidències científiques que li donin suport.

Això ha fet que es donin per vàlides certes afirmacions en l’imaginari col·lectiu de la nostra societat que posen en risc la salut de les persones celíaques.

Ens relacionem normalment al voltant d’una taula, del menjar i la beguda; és aquí on les persones celíaques estem en risc  perquè la nostra salut depèn de  la credibilitat que es dóni a la necessitat de mesures estrictes per tal que no ingerim gluten.

En el llibre es tracten 21 mites, malgrat que en vam considerar molts més. Ens vam focalitzar en els més extesos i que crèiem que necessitaven desmentir-se amb més èmfasi.

Un exemple

Una situació habitual és pensar que amb les indicacions dels al·lèrgens, les persones amb celiaquia podem confiar en les cartes dels restaurants. Aquest és un dels grans condicionants que vivim. I amb tanta oferta anunciada arreu com a “sense gluten”, fa que no se’ns prengui seriosament quan expliquem que menjar fora de casa és molt complicat.

La nostra por a contaminar-nos (experiència molt dolorosa en el cas de les persones simptomàtiques) es considera un pànic desmesurat i una exageració. Aquesta falta de credibilitat té conseqüències en la qualitat de vida, però per a això caldrà que llegiu el llibre…

Seguim amb la història perquè em desvio…

La llei que regula la declaració d’al·lèrgens en les cartes (aquelles rodonetes de colors), no obliga a declarar la contaminació encreuada durant la manipulació del menjar. Això fa que unes patates braves identificades com a #sensegluten, puguin arribar al taula contaminades si s’han fregit en la mateixa fregidora que les croquetes amb gluten. 

Però, a més, hi ha una consideració més que normalment es passa per alt i és: qui fa aquestes declaracions?

El mateix establiment. Les persones que treballen a la cuina, les responsables de sala, que en molts casos són negocis familiars, petits, persones autònomes amb molta feina i poca ajuda que han d’endinsar-se en el contradictori món de la legislació alimentària.

Aquesta norma es va imposar sense cap mena de suport ni formació per a elles, i per tant és molt probable que no tingui tothom els coneixements necessàris o el temps per a formar-se. Pensem en què la dieta sense gluten és un aprenentatge que, en els casos de moltes persones celíaques, triga anys, i la formulació dels productes canvia periòdicament, per tant, és probable que no es coneguin tots els detalls.

Aleshores, no només cal considerar la contaminació encreuada, sinó que també cal ser conscient de què les traces (és a dir, la presència involuntària d’aliments o productes) no és obligatori declarar-les. I per tant: llegir una etiqueta no sempre és suficient. A partir d’aquí, és molt dificil que els declaracions d’al·lèrgens finals, sense una formació i moltes hores de dedicació puguin garantir una informació correcta per a les persones celíaques. I aquí vull dir que hi ha molts restaurants que ho fan i de forma excel·lent i us vull donar les gràcies infinites.

Però, i tamé per posar en valor la feina dels que ho fan bé,  i malgrat és així de trist i incomprensible: la majoria dels establiments que diuen sense gluten, no són opcions segures. I això que sembla tan dificil de creure per a les persones afectades, també ho és per a l’entorn. Un entorn que tampoc entèn si aquest greuge és tan cert, com es permet; és a dir, perquè sanitat no actua? això voldria saber jo i totes les persones celíaques. 

Aquest és només un breu resum d’un dels 21 capítols que trobareu al llibre.

El meu preferit és sense dubte, i una de les meves principals motivacions per escriure’l: por un poquito no pasa nada. On s’explica què passa al budell i com funciona el mecanisme de la celiaquia.

Perquè sí, totes sabem que no es pot transgredir la dieta, però perquè? A mi mai em van explicar el mecanisme sencer i crec que era important fer-ho, perquè entendre-ho és bàsic per a saber com cuidar-se. 

Si algú de les persones ha llegit el llibre, i vol fer arribar qualsevol suggeriment, crítica, dubte o contingut nou … l’espero amb molta il·lusió.

Ens trobem per les xarxes.

Eli

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: